Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Conflictes: prevenció, resolució, reconciliació > Coexistència social durant o després del conflicte
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Coexistència social durant o després del conflicte
Diàleg de referencia: Conflictes: prevenció, resolució, reconciliació

Panel I (9.00 h – 11.00 h) Marcelo Viñar (psicoanalista, Uruguai) obre el diàleg al voltant de la coexistència social durant o després del conflicte amb una reflexió sobre la diversitat cultural. Segons ell, «no es pot simplificar la diversitat cultural ni convertir-la en una banalitat publicitària». Continua citant Kofi Annan (secretari general de Nacions Unides), el qual considera que si no resolem els conflictes del segle XXI no hi haurà segle XXII. I Viñar afegeix un comentari esperançador, quan assenyala que l’exercici de la diversitat cultural comença en la mateixa taula que reuneix els ponents de la sessió. Segons ells, «tres especialistes de l’ànima humana».

Huda Imam (directora del Centre d’Estudis sobre Jerusalem, Universitat d’Al-Quds, membre de Jerusalem Link, Palestina) es pregunta com es pot propiciar la coexistència quan hi ha un mur que separa palestins i israelians. Imam lamenta començar la sessió descrivint la problemàtica que pateix el poble palestí, que segons ella consisteix en «punts de control, humiliació, injustícia i neteja ètnica». En aquests moments, assegura la ponent, «hi ha una total absència de confiança, regna la confusió i no hi ha esperança». Referint-se a la Resolució 194 de l’ONU sobre el dret al retorn, la compensació i indemnització de refugiats, situa la qüestió en els quatre milions de refugiats palestins. També fa referència a Israel per denunciar que el seu govern «du a terme tot tipus de repressió, sobretot en el nom del combat contra el terrorisme, especialment a partir de l’11 de Setembre, i presenta la resistència palestina com a terrorisme». A partir d’aquest diagnòstic, Huma Imam fa una proposta per poder superar la situació. Afirma: «Com a palestina intento posar-me en el lloc dels israelians i sentir la inseguretat que ells poden sentir». Segons Imam, si els refugiats palestins tornessin a Israel es produiria un desequilibri demogràfic en la població que suposaria més ciutadans àrabs que jueus, i segons ella «potser no funcionaria bé». De manera que ella, juntament amb 141.000 palestins ha firmat una iniciativa que suggereix l’existència d’un estat palestí i un altre israelià, l’evacuació dels colons d’Israel i l’existència de territoris palestins sense colons. I en contrapartida, proposen que els refugiats palestins tornin a l’estat de Palestina i denunciïn a les seves ciutats natals que ara són part d’Israel. Imam afirma: «Suggereixo a Israel que reflexioni sobre la nostra iniciativa. Encara que hi ha molta injustícia, vull dir que des de Palestina estem disposats a transigir per arribar a una reconciliació en nom dels nostres fills i del nostre futur».

Naasom Muyandamutsa (psiquiatre, Rwanda) planteja que potser no s’arribarà mai a aprendre de la història dels horrors, perquè contínuament els mitjans de comunicació presenten el mateix menú, cada vegada més terrible i degradant. Segons el ponent, «davant d’aquesta situació de duresa i de conflictes, els joves no tenen models, però cal transmetre’ls que, tot i assumint riscos, en un món violent es necessiten els altres per a la pau: sempre necessitarem els altres i el nostre cor». Fa referència també a la «massacre canibalesca de l’animalitat», aquella que es produeix quan el que és humà abandona l’home perquè és incapaç de veure l’altre com a semblant. Segons ell, «quan l’home és capaç de matar, la fractura és a tot arreu». Per a Muyandamutsa «quan el passat és molt recent, s’ha de témer la memòria». Per això, per a ell «la memòria per la memòria és destructiva, i perquè sigui vàlida ha d’estar al servei d’un projecte coherent». Finalment, assenyala la importància de no demonitzar l’altre, encara que li hagi tocat el paper de ser el nostre enemic, i de no caure en el victimisme.

Zdenka Pantic (Centre Internacional per a la Rehabilitació de les Víctimes de la Tortura, Croàcia) comparteix la seva història personal per denunciar la conspiració del silenci que va viure el seu país i com arran de la guerra que li va tocar viure ve descobrir com és fàcil manipular la gent i conduir-la cap a l’horror. Pel que fa a la seva experiència de treball amb persones víctimes de la tortura, assenyala la importància de fer tot el possible per a la reconciliació, però segons ella «s’ha de ser pacients i no anar de pressa». També considera que cal acceptar que totes les víctimes van ser de la mateixa guerra i que també cal comprendre la manipulació a què van ser sotmesos els veterans de guerra. D’aquesta manera, emfasitza la necessitat de reconciliar-se primer amb un mateix, cosa que a vegades, segons Pantic, és molt més difícil que reconciliar-se amb els altres. Per a la ponent, «una cosa més terrible que la guerra és la postguerra». Assenyala la importància decisiva dels factors psicològics i emocionals que provoquen les guerres. «Passaran dècades fins que no es puguin curar les seqüeles de palestins i iraquians». També fa referència a l’Iraq per afirmar que «l’oprobi de la negació dels drets del vençut és el camí cap al terrorisme». Per últim, afirma que l’ànima col·lectiva de la humanitat està precedida per l’individu, i és aquí on s’ha de buscar el millor i el terrible. «Si podem desmantellar el discurs assassí aconseguirem la pau», conclou Pantic.

Algunes postures de debat que aporten els assistents durant el diàleg són:

Waaled Saleed Al Khalifa (director del Centre d’Estudis Àrabs Islàmics de la Universitat Autònoma de Madrid) considera que la política d’Israel és «terrorisme d’Estat». Un estudiant suggereix que «cal dialogar i deixar-se matar per la paraula de l’altre». Miloon Kothari afirma que el pla de Gaza de Sharon no respecta el dret a l’autodeterminació dels palestins. També denuncia que el silenci de la Unió Europea «és una traïció a la causa palestina». Un jubilat assenyala que botxins i víctimes són utilitzats per règims totalitaris. Durant el debat, Huda Imam denuncia els interessos dels EUA de ser una potència mundial a l’Orient Mitjà, sempre influïts pels lobbies jueus. Segons Imam, «els Estats Units fan servir Israel i van envair l’Iraq amb un pretext». D’altra part, Imam afirma que «el sentiment de culpa que té Europa envers els jueus fa que es legitimi tot el que fa Israel».

També reconeix que és difícil mantenir un diàleg entre israelians i palestins amb tanta tensió. No obstant, explica que la Universitat Al-Quds de Jerusalem on ella treballa du a terme projectes conjunts per la pau amb universitats israelianes. En aquest sentit, afirma que la societat palestina critica molt que ella treballi conjuntament amb israelians, però ella continua fent-ho perquè creu en aquesta via. També explica que per primera vegada s’estan dirigint a localitats rurals palestines per demanar la firma de la iniciativa de pau que va proposar al començament d’aquesta sessió. Imam fa una crida a la humanitat: «No calleu, demaneu la justícia, no només per al poble palestí. Tots podem fer la nostra contribució a un ordre mundial més humà».

Naasom Muyandamutsa tanca la sessió proclamant la necessitat d’emprendre un diàleg, d’escoltar l’altre, de promoure una cultura de l’escoltar, en la qual els éssers humans ens mirem a la cara i siguem incapaços de matar.

Panel II (11.30 h – 13.30 h) Marcie Mersky, directora de la Unitat de Transició de Minugua, Guatemala, assenyala que el concepte de «postconflicte» no sempre ens ajuda a anar als problemes de fons. Segons Mersky, en els conflictes s’anul·len les fronteres entre el que es pot permetre i el que no, la possibilitat de predir, la confiança i la construcció del sentit. Per tant, per a ella el repte es troba en el fet de fer una relfexió profunda sobre els valors humans. En aquest sentit, assenyala la importància del reconeixement del que ha passat i del caràcter pervers del que s’ha fet. Per a Mersky, la capacitat de perdó de les víctimes és la clau per a la superacó i la felicitat. També aclareix que hi ha una confusió quan s’associa la idea de justícia penal amb la venjança. Segons ella, la justícia no és impulsada per un afany de venjança, sinó per «la recerca de la justícia com a dret fonamental al qual cal donar suport». Per últim, Mersky considera la importància de la perspectiva espiritual per a la reconciliació. Davant de l’acceptació i la resignació, destaca el valor de la justícia i de la reconciliació.

Janja Bec-Neumann, fundadora del Projecte INGE, professora de sociologia i escriptora de Sèrbia i Montenegro, comparteix la seva emocionant experiència en la realització d’entrevistes a dones de camps de refugiats al llarg de la seva recerca sobre el genocidi a Bòsnia-Herzegovina per escriure el seu llibre La ruptura de l’ànima. Explica que gràcies als éssers humans que va entrevistar va aprendre a escoltar i a plorar, i per primera vegada a la vida va poder comprendre el dolor dels altres, va aprendre a sentir empatia. Considera que la seva experiència li va ensenyar «com funciona aquest món i comprendre les arrels del mal». Segons l’autora, «comencem a oblidar un genocidi que se’n comença a produir un altre». En el cas de Bòsnia-Herzegovina considera que més que «amnèsia» es va produir una «conspiració del silenci». Per últim, com a escriptora afirma que els llibres no poden donar totes les respostes, sinó que aquestes es troben «en el nostre cor i en l’ànima, encara que estigui trencada».

Morena Herrera, diputada salvadorenca, sòcia fundadora de Las Dignas, integrant de diversos grups de treball sobre les dones i el postconflicte al Salvador, reflexiona sobre els diferents impactes dels conflictes en les vides de les dones. Assenyala que no tots els records de les guerres són dolorosos. Herrera explica que al Salvador «la guerra va treure les dones de les cuines, però això sovint va implicar que cuinessin per al conjunt». Amb tot, aclareix, en alguns casos sí que es va trencar la divisió sexual del treball. Per a ella, el problema rau en la invisibilització del paper de les dones en els processos de pau, i en la dificultat de mantenir els espais d’influència que van ocupar durant la guerra. D’altra banda, considera necessari destacar que en el record de les dones sobre el conflicte es troba el dolor, la necessitat de reparació moral i d’un altre tipus de valoració del seu paper. Alguns dels rols de les dones en les guerres no reconeguts són el desenvolupament de noves estratègies de supervivència, l’aprenentatge d’habilitats com per exemple la lectura o els lideratges femenins. Herrera considera fonamental reconèixer el paper de la dona en els conflictes i no veure només la dimensió del terror o del patiment. «S’ha de reelaborar el passat assumint-lo íntegrament com a base per construir el present i el futur», conclou Morena Herrera.

Carmen Magallón, directora de Fundación Seminario de Investigación para la Paz de Saragossa, Espanya, coincideix amb Herrera en la necessitat d’incloure les dones en els processos de reconstrucció de la pau. Alguns exemples de contribució de les dones a la pau són, segons Magallón, l’oposició a polítiques militars (per exemple, les Dones de Negre a Israel); acostar les comunitats dividides i enfrontades (per exemple Rwanda); la recerca de solucions no militars; la lluita contra la impunitat; i la recerca d’aliances al costat d’altres dones amb la determinació de treballar juntes. La ponent explica que les dones es regeixen per «la lògica de la vida» davant de «la lògica de l’acumulació material que regeix el món», per la qual cosa considera la «lògica de la vida» una idea força que fa possible la «sostenibilitat de la vida», aquella en la qual la prioritat és mantenir la vida. En aquest sentit, aclareix que aquesta no és una cultura que pertanyi a les dones, sinó una cultura que aquestes cultiven, però anima l’home a participar en aquest camí. Magallón reflexiona a l’entorn de la vulnerabilitat humana. Considera fonamental que els éssers humans assumeixin que són éssers vulnerables i per tant part de la humanitat, interdependents. I afegeix que «la vulnerabilitat és un valor que s’ha de rescatar i no la lògica de rearmar-se per semblar forts. És necessari trencar el cercle de la venjança i l’espiral de la violència».

Entre les diferents aportacions del públic durant el diàleg, destaca la d’una persona anònima que valora la capacitat de les dones sahrauís de pensar sempre en positiu, i del saber antic de les dones del passat, en general. També Carmen Magallón parla de la importància de la feminització del perdó i de la reconciliació. Amb tot, Morena Herrera adverteix que «s’ha d’anar amb compte amb el que s’entén per femení, perquè també inclou conceptes negatius». De part seva, Janja Bec-Neumann destaca la falta de tendresa en les coses més petites entre l’home i la dona. Per últim, Marcie Mersky destaca la importància que tots els éssers humans ens preguntem quina societat volem, la importància del fet que se’ns permeti de tornar a somiar.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF No a la violència en nom de Déu. Autocrítica i transformació
 
RS Conseqüències psicològiques del conflicte
 
RS Diàleg amb Marguerite Barankitse
 
IF Protecció dels refugiats, una acció de les religions
 
RS VI Conferència de Solidaritat amb el Poble Sahrauí
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.