Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Festival Mundial de la Joventut > La globalització. Democràcia i ciutadania globals
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
La globalització. Democràcia i ciutadania globals
Diàleg de referencia: Festival Mundial de la Joventut

La segona jornada del programa central del Festival Mundial de la Joventut ha tingut la globalització com a tema central. En la sessió del matí, moderada pel Comitè Nacional Preparatori (CNP), s’ha parlat de «Democràcia global? Governança i institucions internacionals»; a la de la tarda, que ha moderat el European Youth Forum (fòrum juvenil europeu), de «Ciutadania global: la participació juvenil».

Sessió 1. Democràcia global? Governança i institucions internacionals

Albert Garrido, periodista d’El Periódico de Catalunya, del suplement dominical i professor de la UPF, ha parlat de la democràcia global. La democràcia és un sistema polític amb un equilibri delicat que no es troba exempt d’amenaces externes. A Occident, l’imperi de la llei que permet la llibertat d’expressió i la protecció dels drets humans i socials fa que la democràcia estigui més o menys garantida. No és així als països que no formen part d’aquest eix occidental. La democràcia es podria definir com un sistema orgànic que posseeix elements de resistència enfront dels nombrosos elements contraris com, per exemple, els poders econòmics i polítics. Un cas clar de poder públic que actua contra la democràcia el trobem als Estats Units, on la Patriot Act ha aconseguit retallar l’exercici d’algunes llibertats públiques amb arguments de seguretat. L’objectiu final de tot això és refermar el paradigma reaccionari i contrari a la democràcia i estendre aquestes idees, gràcies a la influència nord-americana, a la resta del món. Malgrat aquest fet, els Estats Units tenen una democràcia forta i la seva població continua mantenint l’esperit crític. El prestigi del qual gaudia el model democràtic abans de la guerra de l’Iraq ha quedat malmès per l’ús que els Estats Units han fet d’aquest concepte per justificar una guerra. Especialment als països àrabs, on el concepte de democràcia ha sofert un fort revés, en alguns casos la democràcia ha estat desprestigiada com a alternativa als règims polítics actuals, fet que ha enfortit els règims fonamentalistes i teocràtics. Els principals enemics que ha d’afrontar la democràcia són la intervenció de la religió en la política, el populisme i el culte a la personalitat, la corrupció, la pobresa, la superpoblació, el sectarisme ideològic, i la xenofòbia i el racisme. Malgrat que la globalització actual se centra sobretot en l’aspecte econòmic, i intenta reduir el paper que els governs desenvolupen en la gestió i el control d’activitats (educació, sanitat, cultura...), bàsiques per a una major igualtat, el cert és que també pot ajudar a la regeneració democràtica a la resta del món, com és el cas de Turquia, on s’està produint una incipient "democratització", impulsada per la Unió Europea, que pot ser un exemple per a la resta de països àrabs. Cal, però, tenir en compte que no és un camí fàcil i que caldrà lluitar contra les poderoses forces globals que s’aixequen en contra d’aquesta democratització de la democràcia.

Fatima Alloo, periodista i fundadora de Tanzania Media Women Association (TAMWA), ha parlat de la democràcia al continent africà. Àfrica, el continent menys desenvolupat del món, el reflex del que ningú no vol ser, la falta de respecte amb què es tracta la seva gent, un territori assetjat per la guerra i la fam... El lloc d’on tothom vol marxar. Aquesta és la visió que des d’Occident es té d’Àfrica, una de les terres més riques del món en recursos naturals i també una de les que posseeixen una diversitat cultural més gran. Però la imatge que ens arriba a través dels mitjans de comunicació és la d’un continent d’ombres que necessita de l’ajut i la caritat i que és incapaç de decidir per si mateix allò que més li convé. Els mitjans de comunicació ofereixen aquesta imatge d’Àfrica cap enfora i també cap endins. Els mateixos africans se senten pobres, pressionats per institucions com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional. Així, actualment, la principal eina per negar la dignitat dels africans és l’exclusió. L’ONU, que segueix la filosofia "un país, un vot" i pot ser considerat el parlament per discutir els problemes del món, s’ha vist relegada a un segon pla pels països més rics del planeta (els anomenats G7), tal com es va veure a la guerra d’Iraq, durant la qual no va poder fer res més que presentar una resolució en contra dels bombardeigs. Posant Espanya com a exemple d’un govern castigat perquè no havia escoltat la veu del poble, Alloo ha reclamat una reconquesta ciutadana de la política i una vindicació dels drets com a ciutadans del món més enllà del país de pertinença. «Els temps estan canviant. S’ha obert una finestra d’oportunitats per aconseguir la justícia i la pau», ha conclòs.

Roberto Pérez del Castillo, ambaixador de l’Uruguai a l’ONU, ha centrat la seva intervenció en les institucions internacionals. De fet, els organismes internacionals, com el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC) tenen uns mètodes de funcionament que han estat extensament criticats. Es reclama sovint el seu tancament i la creació d’altres institucions que facin millor la feina que els correspon. Però, per a Pérez del Castillo, la solució no és aquesta, sinó veure quins són els errors comesos i poder proposar un canvi de polítiques en aquestes institucions de cara al futur. La globalització ha estat un procés que no ha funcionat per a milers de persones, ja que les ha empès cap a situacions de pobresa, mentre els més rics n’obtenien sucosos beneficis. La pregunta que cal fer-se és: Com cal governar la globalització per tal que ens beneficiï a tots en major o menor grau? El primer pas és l’ús adequat de les organitzacions internacionals, eliminant la tendència dels últims anys, en què les polítiques proposades responien a interessos particulars (principalment de bancs occidentals) i no pas a les necessitats dels països en desenvolupament.

FMI: És l’organisme que ha comès els errors més grans en l’aplicació de polítiques de desenvolupament, estabilització econòmica i reconversió dels països comunistes en economies de mercat. El seu objectiu inicial era aportar liquiditat a països que patien una crisi econòmica puntual, reconeixent que el mercat tenia errades que els governs havien de solucionar amb la intervenció. Actualment s’ha produït un canvi radical d’ideologia, segons el qual la defensa del lliure mercat és el vector fonamental de les polítiques proposades: 1) Austeritat de la despesa governamental, 2) Privatització d’empreses públiques, i 3) Liberalització. Les raons d’aquest canvi es troben en els interessos financers dels països occidentals sobre les economies en desenvolupament. Les "mesures de talla única" imposades igual a tots els països i que només se centren en els aspectes econòmics, sense observar el context social, cultural i les necessitats de la població, han estat un altre dels errors comesos, ja que no es poden aplicar els mateixos esquemes a països tan diversos. Això s’ha traduït en resultats desastrosos, com per exemple la crisi a l’Argentina.

BM: El seu objectiu inicial era la reconstrucció d’Europa després de la II Guerra Mundial i va evolucionar cap a una organització que finançava la construcció d’infraestructures arreu del món. El seu principal problema és la dependència endèmica de l’FMI, ja que no desenvolupa cap inversió ni cap programa si abans no ha rebut l’aprovació del Fons; per tant, les seves polítiques també s’han vist influïdes per l’orientació «més mercat, menys estat» del Fons Monetari Internacional.

OMC: És una organització que es dedica a promoure marcs de col·laboració comercial entre països. El seu principal error ha estat dur a terme una liberalització comercial desigual, ja que s’han eliminat les barreres econòmiques amb la venda de tecnologia, aspecte en el qual els països desenvolupats són més poderosos, i en canvi no s’han liberalitzat àrees com l’agricultura o la indústria tèxtil, que són la base econòmica dels països en desenvolupament. A tot això, s’han aportat les solucions següents: renovació de les estructures antiquades d’aquests organismes i adaptació a les necessitats actuals; democratització dels organismes a través de l’exigència d’una major representació dels països en desenvolupament i una major participació en les negociacions; major transparència; realització d’avaluacions externes i independents dels programes; canvi de les visions ideològiques, especialment en el cas de l’FMI; incorporació dels factors socials en la planificació dels programes; i acotació de les funcions de l’FMI, per prevenir crisis i no posar-hi simplement pedaços. «No hi ha soluciona fàcils als problemes del nostre món, els temes són massa complexes. Als joves els correspon una gran quota de responsabilitat», ha dit Pérez del Castillo.

Ali Lmrabet, periodista i exeditor del setmanari del Marroc Demain Magazine, avui prohibit, ha parlat de la democràcia als països àrabs. A la pregunta de si existeix actualment algun referent democràtic als països àrabs, la resposta de Lmrabet ha estat clara: «No, ni un de sol». El que hi ha als estats àrabs són "repúbliques", que en realitat són dictadures o monarquies feudals i absolutistes. Segons Lmrabet, «aquesta gent fa el que li dóna la gana» i es justifiquen dient que són descendents del profeta Muhammad (Mahoma). La força actual de la globalització als països àrabs es mostra a través de la informació en directe, a través de la cadena Al-Jazira. És una nova televisió àrab que, des de fora, impulsa el debat dins dels estats àrabs, una cosa molt important en països en què la llibertat d’expressió es troba tan restringida. La globalització de la informació ha estat un efecte beneficiós de la globalització. El segon efecte positiu de la globalització ha estat la creació d’organitzacions de defensa dels drets humans que tenen prou força per tenir impacte sobre la població occidental i pressionar els governs per afavorir canvis de règim als països àrabs. El tercer efecte sorgit d’un nou model de globalització hauria de ser l’extensió entre els ciutadans dels països occidentals, i sobretot entre els ciutadans dels estats àrabs, de la idea que «els estats àrabs necessiten democratitzar-se».

Sessió 2. Ciutadania global: la participació juvenil

A la sessió de la tarda s’ha parlat de “Ciutadania global: la participació juvenil”. Els ponents han estat Kirsten Hagon, delegada d’Austràlia a l’Assemblea General de l’ONU; Eduard Vallory, expresident del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya; Alexander Josef, membre del Consell de Joventut de Sao Paulo, al Brasil; i Pau Solanilla, diputat al Parlament Europeu.

Kirsten Hagon, delegada d’Austràlia a l’Assemblea General de l’ONU, ha comentat que la participació juvenil a l’Assemblea de l’ONU ha sensibilitzat els diplomàtics. Actualment, les missions de pau comporten també accions que s’ocupen dels infants víctimes dels conflictes. Els representats juvenils a l’ONU participen a les delegacions dels seus països, i aporten una visió jove als comitès. D’una banda, són la representació dels joves del país dins la delegació nacional i, de l’altra, representen el país dins la convenció de joves representants. La implicació juvenil amb l’ONU pot fer-se a través de molts mecanismes, els més importants dels quals són Internet i el Consell Consultiu de les ONG.

Eduard Vallory, expresident del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, ha assenyalat que la pèrdua de capacitat de solució dels nous problemes per part dels governs fa que les persones s’organitzin, per donar resposta a les necessitats, en àmbits diferents als tradicionals partits polítics i sindicats. Cal que les ONG acceptin que les seves activitats són polítiques, i passin de ser entitats enfocades a la resistència davant la crítica externa a ser entitats de projectes que aportin quelcom al conjunt de la societat. Cal superar les associacions controlades per partits i que es pensen que representen tots els joves. Cal superar també les associacions d’experts tecnificats. La solució als problemes rau en la participació i la proposició de solucions.

Alexander Josef, membre del Consell de Joventut de Sao Paulo, a Brasil, ha notat que a la ciutat de Sao Paulo s’estan creant xarxes de participació juvenil de caire totalment diferent a la clàssica participació formal (moviments associatius de caire tradicional). Però, sovint, a aquestes iniciatives de participació juvenil se’ls nega el reconeixement de la utilitat que té la seva praxi. La percepció de la gent gran és que la gent jove no fa res, que no participen, però no són conscients de que hi ha grups de joves del món del hip-hop que estan implicats en moviments associatius molt forts. El hip-hop, al Brasil, s’ha convertit en el moviment revolucionari de la joventut; és com el Maig del 68 a Europa.

Les organitzacions juvenils tradicionals no miren la realitat juvenil actual a l’hora de crear xarxes de participació. Cal una obertura mental de les entitats tradicionals per globalitzar aquest tipus de moviments, que permetran crear xarxes de col·laboració i debat de caràcter global. S’ha de sortir dels barris privilegiats i entrar en contacte amb els joves que pateixen els problemes de manera directa. És un repte crear aquest tipus de xarxes, sorgides des de la base, i que busquen solucions a través de l’observació de la realitat dels joves.

Finalment, Pau Solanilla, diputat al Parlament Europeu, ha manifestat que la globalització actual és un procés irreversible, en el qual les organitzacions juvenils han de buscar les maneres de readaptar l’actual globalització econòmica imperant i transformar-la en una altra globalització. La manca de confiança ciutadana en les institucions polítiques actuals ha fet que «enfront del cinisme dels polítics sorgeixi el cinisme dels ciutadans». No hem de caure en aquesta pràctica que duu a la inactivitat, cal exigir a aquells que ostenten el poder que obrin les institucions a la participació dels moviments socials. Participar és decidir, decidir és influir en el poder polític. Cal crear actors que influeixin en el poder i altres que gestionin aquest poder, cal crear llaços interregionals entre països, espais de col·laboració, i replantejar les institucions internacionals. «La globalització és la història d’èxit per a uns quants»; per als altres és un món trist en el qual la felicitat només existeix en somnis. No es pot demanar la destrucció de les institucions polítiques i formals, ni deixar-ho tot en mans de les organitzacions socials, sinó que cal estendre ponts entre aquestes dues visions del món per poder arribar a definir solucions factibles i adequades als problemes tractats.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
RS Arquitectura institucional per una democràcia mundial
 
IF Moviments socials, l’impuls a les organitzacions internacionals
 
AS Globalització, identitat, diversitat
 
AS Tres grans reptes del segle XXI
 
IF Cultura de la participació
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.