|
|
|
 Imprimeix
|
Macaco
Macaco és actitud, compromís estètic i ètic amb la música de músiques, amb els elements que fan de la música un territori infinit en què mesclar, fusionar, col·lidir o interrelacionar els elements infinits amb què es construeixen les cançons.
Quan: Del 09/05/2004 al 09/05/2004
On: Recinte > Zona del Port > Escenari de la Marina
Entrevista Macaco
|
|
|
| |
|
|
Perfil biogràfic |
El més natural és la mescla. Quan el 1997 Macaco El Mono Loco va decidir posar en marxa un projecte tan cosmopolita com la seva ciutat, ja intuïa que el futur havia de passar pel diàleg multicultural, per la comunió de paraules, sons, d’aromes i olors, de gustos i sabors. Set anys i dos discos després, el temps li ha donat la raó, i és per això que el tercer àlbum, Entre raíces y antenas (Mundo Zurdo / EMI, 2004), persegueix un objectiu nou: connectar el que és antic (l’arrel) i el que és modern (l’antena) en un viatge al·lucinant d’anada i tornada per l’espai i el temps. Tot i que podria haver passat a Rio de Janeiro, Nova York, Caracas, Yaoundé o en qualsevol altra d’aquestes metròpolis que afavoreixen aquesta mena de trobades, ha tingut lloc a Barcelona, concretament al barri del Poble Nou, en un local anomenat La Lola. Allí van començar a fluir les idees que, finalment, han desembocat en una vintena llarga de cançons repartides en dos CD que alimenten un tot conceptual sense fissures.
El primer dels CD, De la raíz a la antena, és un disc de banda, afilat, cru, contundent. Un d’aquests que s’enregistren en dues preses, sense afegits, sense editar, sense perdó, però amb músics que es coneixen, que es miren als ulls i s’escolten per aconseguir el tresor més desitjat: el groove, el camine, el soniquete, la cozinha… Té un nom diferent en cada racó de món, però tant hi fa com s’anomeni, perquè és precisament el que fa que la música sigui un llenguatge universal, la metàfora del ritme i, en aquest cas, la primera consigna. La segona, transportar-la en bones cançons, amb estrofes i tornades, i és que aquest sempre ha estat el camí de Macaco: una ruta que no coneix fronteres, en la qual caben elements del hip-hop (escratxs), instruments tradicionals brasilers (zurdos) o cors que s’agermanen amb el groove llatí. Aquí no hi ha rap, ragga ni cants, sinó rimes i melodies que s’entrecreuen en un equilibri perfecte. S’ajusten els cargols i arrenca la locomotora.
El segon CD s’ha construït a la inversa, De la antena a la raíz. És un gran petit disc que es va concebre a El Murmullo, un estudi domèstic on l’electrònica es fa a mà. Les gotes de pluja en dicten la base rítmica, el so de les dones que netegen peix al Camerun en marquen el compàs, veus passades pels escratxs en temps real… Baixos, contrabaixos, guitarres, pianos, rimes i cants que es projecten cap a l’exterior que busquen que un receptor els capti i els emeti. Comunicació en estat pur.
Amb les col·laboracions de Langui (La Excepción…), Lilian (Zuco 103) i Nubla, entre molts d’altres, Entre raíces y antenas és una de les aventures més apassionants de la música popular contemporània. Ni més ni menys, sense distintius limitadors ni denominacions d’origen, perquè Macaco sempre ha estat un projecte internacional. No només es tracta que Robert Trujillo (Ozzy Osbourne, Metallica), Mucho Muchacho (7 Notas 7 Colores), Amparanoia o Dusminguet deixessin la seva empremta en el debut. Ni tampoc que El Mono en el Ojo del Tigre (Edel, 99) –com es va titular– també s’edités a França, Itàlia, Bèlgica, Suïssa, Suècia, Holanda, Àustria i l’Argentina. Ni tan sols que David Byrne remesclés “Delaveraveraboom” i que convidés Macaco a produir i mesclar Los de Abajo o King Changó. Del que realment estem parlant és del present d’una banda en què han confluït el talent i el bagatge d’una sèrie de músics que procedeixen del Brasil, Cuba, Veneçuela, Camerun, Zimbabwe i, és clar, de l’Estat espanyol.
Aquest viatge des del subsòl a l’infinit que proposa Macaco té un precedent sota l’aigua. Amb Ojos de Brujo, Chico Ocaña (Mártires del Compás), l’italià Roy Paci (Mau Mau, Radio Bemba), el brasiler Lenine o els senegalesos Touré Kunda com a convidats especials, Rumbo Submarino (Edel, 01) va obtenir crítiques excel·lents i es va presentar als festivals europeus més importants: del Womad al Grec, del Popkomm a La Mar de Músicas, del Couleur Café a l’Etnosur. Després de més de setanta concerts el 2002, Macaco El Mono Loco encara va tenir temps de treballar amb Ojos de Brujo en Barí, amb Carlos Jean en Back to the Earth i amb Amparanoia en Enchilao. I també de participar en les bandes sonores d’Amnesia (02), de Gabriele Salvatore (Óscar a la Millor Pel·lícula Estrangera per Mediterráneo), Darkness (02), de Jaume Balagueró (Mélies d’Or al Festival de Sitges per Els sense nom) i A más (02), de Xavi Rivera, en què interpreta un petit paper al costat de l’actriu Najwa Nimri.
Conscient que certes coses volen temps, i amb el reforç de la presència de DJ Tillo (Skratch Komando) als plats, Jules Bikôkô (baix, veus i composició), Wicho Rodríguez (piano), Sandro Lustosa (percussió), J. A. Mato (bateria) i Paul de Swardt i Rey Ul com a MC de suport, Macaco ha fundat una editorial pròpia (El Murmullo) i també un segell discogràfic propi, Mundo Zurdo, per lliurar-nos un disc que en són dos, Entre raíces y antenas, i que val per molts, tots els que s’han d’escoltar per patentar un estil indubtablement únic. El viatge comença ara, però la recerca de les arrels no s’atura i, d’aquí a ben poc, ens portarà a la mare Àfrica. Continuarà…
|
|
|
|
|
|
