|
|
|
 Imprimeix
|
Giulio Cesare
Giulio Cesare, un dels treballs més fascinants i exquisits de Händel, arriba al Liceu de la mà d’Herbert Wernicke, que n’ha fet una nova adaptació que inclou fragments de Rinaldo, Orlando i Tolomeo. Es tracta d’una versió lliure i actualitzada que no busca traduir l’òpera al nostre temps, sinó fer-hi visibles les parts que n’havien quedat amagades, com alguns aspectes psicològics o polítics.
Preu: 149/105/81/58,75/37,75/27,25/20/7,25 euros
Cantada en alemany, subtítols en català, anglès i castellà.
Quan: 23, 25, 26, 27, 29 juliol
On: A la ciutat > Gran Teatre del Liceu
Vegeu video
|
|
|
| |
|
|
Presentació |
El cocodril és el gran protagonista mut de la posada en escena de Giulio Cesare dirigida per Herbert Wernicke. En una òpera, un protagonista sense veu és una excentricitat, llevat que aquesta imatge catalitzi el discurs de la dramatúrgia creada per a aquesta òpera barroca. Un cocodril que pretén ser més que una mirada de complicitat a la recurrent lectura naïf d’Occident sobre el que és forà i alhora és alguna cosa més que un dibuix animat dels afanyosos enciclopedistes del segle XVIII.
El cocodril es presenta com l’amo natural d’un espai que adquireix els perfils i la densitat pètria d’un objecte clau per a la comprensió d’Egipte: la pedra Rosetta.
Tota l’acció escènica de Giulio Cesare transcorre sobre aquesta peça fonamental de l’arqueologia dels segles XVIII i XIX. Amb ella, Champollion va desxifrar els jeroglífics egipcis i va destruir la nebulosa mítica de la cultura faraònica, posteriorment reinventada amb el descobriment de la tomba de Tutankhamon i l’èxit publicitari de la maledicció de la mòmia. El treball de Champollion és un fita de l’egiptologia europea, però també és una forma subtil de datar la conquesta definitiva d’una cultura i la seva espoliació final; l’epíleg culte d’un saqueig sistemàtic de runes i iconografies convertides en espectaculars escenografies de l’urbanisme i la museística de l’Europa imperial. Amb el descobriment del codi secret -que alguns titllaven de galimaties primitiu i altres de simbologia esotèrica- acaba cedint el misteri del llenguatge i, per tant, de l’ésser i l’essència de tota una civilització. Wernicke planta l’acció de Giulio Cesare en aquest acte històric de la rendició final. El desembarcament físic de Juli Cèsar a Egipte és només un tràmit dramàtic.
La privilegiada posició del públic del segle XXI permet contemplar aquesta anècdota de la història com un episodi útil per conduir la trama fins a la nostra realitat, alhora que ens allibera de la necessitat de contextualitzar l’argument amb una fidelitat històrica que, ja en temps de Händel, era una fantasia recurrent i una especulació mítica. El més fascinant d’Egipte és que, fins i tot després del seu lliurament definitiu a la ciència, la seva personalitat com a cultura-mite roman en gran mesura intacta, fins i tot a costa de les seves trivialització i frivolització progressives. Un procés de mitificació popular que ja funcionava l’any 1724.
L’Egipte de Händel -fins i tot el de Shakespeare, gran falsari a l’hora de situar les seves obres en l’espai i el temps- té la versemblança històrica d’una xemeneia «a l’egípcia» de Piranesi per a un caprici de palau. Egipte és, en el segle XVIII, un decorat superficial només uns graus menys culte que els paisatges esteticoemocionals que, més tard, Goethe i els romàntics anglesos dibuixaran en contemplar les blanques -és a dir, falses- runes de Roma i Grècia.
Egipte sempre ha estat per a Occident -amb coneixement del llegat del codi de la seva llengua o sense- una imponent escenografia de pedra, piràmides, esfinxs, columnes i obeliscos. Una esteticista perversió visual que la casualitat històrica de Giulio Cesare situa a Alexandria i a la qual concedeix una sorprenent legitimitat estètica i dramatúrgica.
La situació dramàtica de Giulio Cesare comença els últims instants de la guerra civil que va enfrontar Juli Cèsar amb Pompeu. Un epíleg emplaçat justament a Alexandria, la gran capital d’una dinastia nascuda entre els generals-sàtrapes d’Alexandre Magne, aplicats usurpadors d’un llegat mil·lenari. Alexandria, capital d’un Egipte reinventat pels Ptolemeus, obsessionats -especialment l’última Cleòpatra- a trobar l’equilibri entre les seves arrels hel·lèniques i el pes de la història d’Egipte.
Un Egipte fals, distorsionat per la complexa mescla alexandrina, els usos de la cort, l’hermetisme de la casta sacerdotal, la contaminació d’un cosmopolita port comercial i el llegat cultural i filosòfic de la Biblioteca.
|
|
|
|
|
|
